* Vídeo: BloGi 1.0 – Trobada de blocàires a Girona (27/11/05)

[@more@]

BloGi 1.0

antoni (des de sant pol)

bohemi

chat noir

dani [lmewmon]

donot

joanaina

jordi [itaca2000]

litus (el cafè antic)

mar (gumets)

myrddin

nimue

salva (3kiwis)

silenci

unmei

Per a més detalls, cliqueu sobre la imatge següent:



5s comentaris

* Em sento tan cansat…

Em sento tan cansat que diria que sóc massa vell.
Em sento tan vell que a “la meva ànima” tan sols hi nia un infant.
Sóc tan infant que a penes arribo a la copa d’un arbre,
al niu d’un ocell, al mugró del teu pit.

Em sento tan brut que el fang del meu cos ja només és tristesa.
Visc tan trist que els pantalons m’hi queden massa amples.
L’amplària del meu cos no arriba a abraçar la llavor del teu ventre,
el ressort de la finestreta, el parangó de la teva simetria.

Visc tan espantat que la foscor es desvespra
tement la meva violenta reacció carnal,
però sovint bec miratges oposats en els confins del meu mirall;
sóc aquest ésser petit i desvalgut per la brutalitat del món,
enyorant el que mai no vaig tenir i que mai més no tindré: el secret de la fugida,
la comprensió universal de l’ens, l’apotegema unívoc,
la complicitat de la conspiració humana.

Visc tan distret i distant que he oblidat que avui havia d’anar a treballar,
i m’he quedat al llit, autorefugiant-me, com pressentint la llunyania del món.
Visc tan plorat que les meves llàgrimes són perles grises que conjuren tempestes
més enllà de la humitat ancestral dels temps.
Simples deixants a la mar que no diuen gens sobre la gènesi de l’univers;
però tampoc gaire cosa sobre l’origen d’aquests versos que escric amb dits tremolosos,
ni del meu gran buit existencial davant la pantalla erma d’aquesta computadora.

Avui estic tot sol davant la humanitat sencera,
davant la humanitat que plora, davant la humanitat que mendica.
Avui estic sol i segueixo sense trobar la complicitat humana,
i tu ets uns metres més enllà però no arribo a penetrar-te.

Jordi Gomara. Vallromanes, 30 de maig de 2006. Temps de neus

Fotografia: http://naturalezamuerta.blogs.sapo.pt[@more@]



Comentaris tancats a * Em sento tan cansat…

* Com que no escrivia, vaig estar pensant

Com que no escrivia, vaig estar pensant i pensant vaig arribar a les conclusions següents:

    • Quan em sento “tan àcrata" entenc que només “el col·lectivisme” és veritable.
    • Vaig aprendre que l’individualisme és “el parany” del sistema que ens intenta devorar envers “allò conegut”, l’evolució des de la dictadura imperial fins a la democràcia autoritària actual.
    • Només vaig aprendre en el meu llarg caminar que sóc lliure en la mesura que tu ho ets, i que la teva llibertat depèn de la meva responsabilitat d’assumir-te i d’assumir-me, tu no ets si jo no sóc.
    • El mal anomenat "anarco-capitalisme” és una contradicció en si mateix, doncs dins d’un sistema capitalista no pot haver-hi llibertat mútua, respecte mutu i responsabilitat mútua, a causa de la posició de desigualtat de la qual s’hi parteix. Aquest sistema contractual dóna lloc sens dubte a coses com jo tinc AIXÒ, tu tens això, si pretens tenir una mica més que et permeti viure mínimament has d’acceptar aquest “contracte lliure” entre ambdós; és el que hi ha: “acceptes el contracte o queda’t amb això que tens”. Jo tinc la propietat, tu tens la força del treball, la força de l’esforç.
    • A l’anarco-capitalisme”, o “anarquisme de dreta” no pot deixar de donar-se el principi de coacció i de coerció, impensable en el llibertarisme i a l’acràcia, doncs la conducta capitalista engendra en si mateixa la dominació i aprofitament de l’un per l’altre, com hi he apuntat anteriorment.
    • L’individualisme no pot ser la base de l’anarquisme, doncs, ja ho he dit: la meva llibertat s’amida respecte a la teva llibertat i la teva llibertat s’amida respecte a la meva. Solament la socialització humana i el seu aprenentatge col·lectiu pot i ha de permetre que s’hi doni la llibertat “individual i col·lectiva” i la responsabilitat “individual i col·lectiva” respecte a l’altre.
    • L’ésser humà ha “d’aprendre” a entendre, descobrir i “gestionar” les seves emocions, la seva creativitat i els mecanismes psicològics al seu abast i entrenar-los individualment i de manera grupal per a poder exercir la seva llibertat, crear els seus àmbits i/o espais de felicitat i de satisfacció personal i poder conviure socialment.

Sovint no entenc per quin motiu ens compliquem tant la vida, si tot sol ser més senzill del que sembla.

Imatge/il·lustració: http://www.galli-art.com[@more@]



2s comentaris

* Quan no escric…

La setmana passada vaig escriure al bloc tots els dies menys dissabte i diumenge, que són dies "fets per descansar".

Aquesta setmana, de moment no he escrit res.

Quan no escric és "perquè penso", o perquè faig d’altres "coses materials".


Il·lustració: http://blogs.ya.com/serena

[@more@]

Comentaris tancats a * Quan no escric…

* Sense paraules escrites

[@more@]

1 comentari

* NOOOOO…

“NO, jo dic NO, DIGUEM NO!
nosaltres no som d’eixe món”

[@more@]

1 comentari

* Pascualito “el chocolatero” o com el teu propi partit et fa el buit

És impressionant l’aixecada de camisa que ens fan els “nostres representants” que treballen “per la democràcia”. El president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, destitueix del govern els consellers d’Esquerra Republicana de Catalunya. Primera cosa que no té molt sentit, si ERC, PSC i ICV són socis de govern i sent aquestes les tres forces que elegeixen el president de mútu acord, com s’entén que el president, que a més representa els tres partits, pugui separar un dels seus socis –el majoritari a més a més- del govern si ni tan sols ha tingut lloc una moció de censura. La llei ho permet, el president pot canviar als seus consellers, però no podem oblidar que el govern està format per tres socis i no sembla lògic que aquesta societat pugui desfer-se impunement des d’una sola de les parts, però, a la pràctica, així hi ha succeït. El motiu? Evident: el president de la Generalitat, membre d’un partit català anomenat PSC rep ordres dels seus caps de Madrid. Pasqual Maragall s’ha quedat sol i no sembla estar molt content amb la destitució dels consellers d’ERC. (Recomano llegir l’article del meu amic Saül Gordillo).

Motiu aparent de la decisió presa per Pasqual Maragall: els membres d’un govern poden discrepar, però quan cal defensar una postura, aquesta ha de ser unitària, i el NO a l’Estatut d’Autonomia defensat per ERC des de les seves pròpies bases (les assemblees del partit) trenca amb la postura que mantenen els dos altres socis del govern. Però hi ha dos detalls importants que no poden obviar-se:

– La reforma d’Estatut d’Autonomia no és un projecte sorgit del govern, ni dels seus membres, ni dels socis de govern, sinó que és un projecte emanat del Parlament, amb diferents partits i on cadascun d’ells pot prendre la postura que més li sembli convenient segons el seu ideari i programa polític

– Mai no s’ha consensuat una postura governamental entorn de la reforma d’Estatut d’Autonomia, sinó que s’ha pretès forçar un dels socis del govern per tal que adopti una posició respecte a un acord que s’ha pres a Madrid entre el president del govern espanyol i el cap de l’oposició al govern català; cosa que no sembla d’allò més desitjable, atès que l’oposició no és el govern, sinó tot el contrari, i si bé, al principi, aquesta oposició mantenia una postura unitària amb els tres partits que formen el govern de la Generalitat per a defensar el projecte de reforma aprovat en el parlament català, després, com és ben sabut, ells van acordar el que els va convenir, en solitari amb el president espanyol, trencant així el pacte de postura unitària. (Veure l’article del meu amic Garrofaire)

A continuació –el mateix dia que els consellers de ERC traspassen les seves carteres als nous consellers socialistes- el president del govern català afirma que el tripartitt té encara molt futur pel davant. Tal cosa enutja al president d’ERC que diu, seguidament, que tal afirmació és quelcom que no arriba a ser-hi ni una broma de mal gust, doncs si ERC ha estat separat del govern quin sentit té fer suposar que el govern tripartit té encara molta vida pel davant?

Per a mi està molt clar, Pasqual Maragall no està d’acord amb haver “acomiadat” els seus socis de govern, però se n’ha sentit obligat. I d’altra banda, tenim el Sr. Artur Mas que mai va digerir la derrota electoral i que està esperant que a “riu regirat hi hagi guany de pescadors”. Ara s’obren moltes incògnites a Catalunya. El desastre de reforma d’Estatut que han aprovat les Corts Espanyoles, crec que hauria de passar a millor vida, com li va passar al malmès projecte de Constitució Europea. Com és d’esperar, aviat hauran de convocar-se eleccions al Parlament Català, atès que aquest estrany govern en minoria que ha quedat a Catalunya estaria destinat a ser devorat pels àvids de poder de CiU. Ara Jordi Sevilla afirma que Montilla seria un bon candidat a la Presidència del Govern Català; no gaire després d’haver dit que no era un bon moment per a proposar a “un xarnego” com president a la Generalitat, afirmant que no hi ha motiu per a pensar que els catalans posarien en qüestió a un president que no tingués “pedigrí catalanista”.

S’hi volen treure de sobre, sens dubte, a Pasqual Maragall des de les altes instàncies del seu partit i del partit socialista espanyol, i no amb un sentit estricte de democràcia i, menys encara, d’assamblearisme de partit (en aquests partits com el PSOE i el PSC les coses es decideixen des de les cúpules com a CCOO i UGT, aquí la democràcia compta poc, els militants, els quals paguen les quotes i els quals trien als seus representants no tenen absolutament gens a dir, ni tan sols en són escoltats).

Però l’estratègia per a carregar-se a Pasqual Maragall, deixant-lo en evidència una i altra vegada, els donarà molt mal resultat. Hom pot presumir, sens risc a equivocar-se, que el PSC, que mai ha aconseguit els suficients escons en el parlament català, està cavant la seva pròpia tomba, i tret de Pasqual Maragall, no té polítics amb prou carisma ni amb les qualitats suficients ni necessàries perquè posseeixin la mínima seducció davant l’electorat català. I per altra banda, la tossudesa en mantenir la postura negativa al projecte d’Estatut Català provinent de les Corts Espanyoles per part d’ERC, malgrat el preu que n’hi ha hagut de pagar, donarà com a conseqüència, no només la recuperació del seu electorat, sinó que a més despertarà la simpatia de nous votants cap a aquest partit. Ara bé, dubto molt que ERC, encara i així, pugui obtenir els suficients vots com per a poder governar per si sol, és evident, i l’ombra obscura de CIU (i la seva política dretana burgesa) pesa encara molt entre l’electorat català.

Un pacte CIU-ERC per a governar després de les pròximes eleccions em sembla fer marxa enrere, ja hem tingut, abans del tripartit, 23 anys de dur continuisme polític a Catalunya com per a tornar a suportar la mateixa càrrega. Però queda alguna altra alternativa? M’encantaria que ERC pogués governar de nou a Catalunya, però amb qui?

[@more@]

4s comentaris

* Silenci

Silenci nocturn, tan sols silenci.
Silenci callat, només silenci.
Llavis closos, un clapoteig, gairebé mut,
s’esmuny entre les ombres del temps.
És de nit, i, com ho saps, et desclous a l’infinit.

Hi ha una certa fredor en aquesta penombra
i jo m’hi ennuego inevitablement.
Una fregadissa aspra, contínua, rera la porta
es torna incessant quan el teu silenci inunda l’espai.

Intento fugir del paisatge de tenebres grises
però sóc presa involuntària de la teva omnipresència.

Silenci, silenci de cera, tan sols silenci.
Silenci, silenci de ble, potser silenci…

La teva nuesa és un far marí en aquesta tempesta inútil.
Inútil de sal, inútil de pluja, inútil.

Silenci, silenci nocturn, inútil silenci.

Jordi Gomara. Vallromanes, 16 de maig de 2006. Temps de neus

[@more@]

2s comentaris

* Sun shines

Aquest post, originalment, ha estat escrit la nit del diumenge 14 de maig, desprès de la trobada de blocaires a Sant Pol

Avui ha estat un dia molt maco. He compartit gran part del dia amb gent molt interessant, amb gent molt guapa, "algunas más que otros", hehehe… Potser demà en faré una crònica. No hi he portat la videocàmera a Sant Pol, ni tan sols la càmera fotogràfica, que me l’he deixada a sobre del piano. Tanmateix d’altres, en aquests propers dies, hi aportaran les seves obres fotogràfiques de la trobada que immortalitzarà el moment. El moment i l’espai, el moment en un espai determinat, l’espai en un moment determinat.

Demà potser en faré una crònica. Potser demà, demà potser. Avui ha estat un dia lluminós, el sol ens hi ha acompanyat calladament. Sinó fos casat diria que m’he enamorat, sinó fos tan gran diria que m’he enamorat, sinó estigués enamorat diria que m’he fet massa gran, sinó estigués enamorat diria que m’he casat. La gent m’ha enamorat; “algunas más que otros”. Els hi ha que han marxat sense acomiadar-se’n o potser jo no m’he acomiadat d’alguns quan han marxat. Tot és tremendament relatiu. Tant se val; avui ha estat un dia resplendent. El sol ens hi ha acompanyat calladament. Era a Sant Pol i era diumenge, era diumenge i crec que era a Sant Pol.

Gràcies a tots per aportar la vostra bellesa humana…

[@more@]

5s comentaris

* T’hi atreveixes?

Encara hi ets a temps, t’hi atreveixes?

[@more@]

Comentaris tancats a * T’hi atreveixes?