Bloc tancat de manera “indefinida”

Per anar al nou bloc, clica, si us plau, AQUÍ o bé sobre la imatge següent: 

 

[@more@]



Comentaris tancats a Bloc tancat de manera “indefinida”

Redefinició del meu bloc a bloc.cat

Donant-li voltes al cap (gairebé em marejo), he estat pensant com utilitzar l'espai que tinc a bloc.cat per no haver d'abandonar aquest servei de blocs. Tenint en compte que ja tinc confeccionat el bloc ITACA2000 NEWS a blogger/google, malgrat que encara que no he pogut traslladar de moment tots els posts de bloc.cat a la ubicació definitiva, em semblava força il·lògic donar de baixa un altre cop el bloc de blogger/google i tornar al servidor de bloc.cat de nou, especialment perquè la major part de gent ja m'està seguint des de la ubicació nova. Llavors he decidit donar un canvi d'imatge i de format al bloc que ara mateix esteu llegint. A partir del moment que funcioni a ple rendiment, car en aquests moments hi ha certs problemes que els administradors de bloc.cat estan tractant de corregir, el bloc ITACA 2000 NEWS de bloc.cat passarà a denominar-se ITACA2000 ARTS i estarà dedicat íntegrament només a l'art i la cultura en general, tocant temes de literatura, poesia, música, fotografia, etc.

Espero seguir comptant amb vosaltres i amb la vostra atenció en aquesta nova etapa. El bloc general serà ITACA 2000 NEWS.CAT i l'específic d'art i cultura serà aquest que esteu llegint amb la nova denominació d'ITACA2000 ARTS i amb l'adreça http://itaca2000.bloc.cat

També he obert un bloc de participació sobre política, actualitat, informació i debat sobre Vallromanes. El trobareu a ESPAI VALLROMANES.

Fins el mai 

[@more@]



Comentaris tancats a Redefinició del meu bloc a bloc.cat

Ara que hi faig?

BoigIncreïble, però cert. Desprès d'estar molts mesos rumiant-m'ho, vaig deixar abandonat el meu bloc a bloc.cat, perquè, especialment, durant tot aquest temps que vaig tenir una paciència infinita, no hi afegien cap recurs útil per a evitar els comentaris brossa.

Ara que intento veure el meu bloc i veig que surt en blanc, entro al tauler de control i m'hi trobo, sorpresa, que hi existeix de cop el recurs per a inserir un codi que eviti els comentaris brossa, entre d'altres millores substancials. Ara que faig? Torno a editar el meu bloc a bloc.cat?

Haig de confessar, obertament, que deixar abandonat aquest bloc en bloc.cat, va ésser per a mi prou traumàtic, doncs sempre hi he cregut i he intentat que aquest servidor de blocs tirés endavant.

No ho sé, intentaré veure com funciona ara i si em dóna prou satisfacció seguir utilitzant-lo. De moment faig aquest post de prova, i desprès ja hi veurem. Mentrestant, continuo estant a http://itaca2000news.blogspot.com

 Fins aviat!

[@more@]



Comentaris tancats a Ara que hi faig?

Em trasllado definitivament

Desprès de pensar-m’ho durant molts mesos, i, especialment, per qüestions tècniques irresolubles, trasllado definitivament el meu blog en català a la següent adreça :

http://itaca2000news.blogspot.com

En aquesta nova adreça, espero poder seguir comptant amb la vostra atenció i us convido a aquells i aquelles que m’hi teniu enllaçat que canvieu l’enllaç del meu bloc al vostre amb la meva nova adreça, si us ve de gust continuar enllaçant-me, evidentment,

Moltes gràcies companyes i companys

[@more@]

3s comentaris

Del com i perquè un senyor s’hi passa de CCOO a CGT

Al principi de ser delegat sindical de la Federació d’Ensenyament de la Confederació General de Catalunya (CGT) a la Universitat de Barcelona, ens reuníem a una sala de la Confederació que està destinada a la Federació d’Ensenyament, Parcs i Jardins de Barcelona, etc., pel fet que la UB no ens havia assignat encara cap local per a portar a terme les nostres reunions periòdiques, en principi dues setmanals.

Pel fet d’haver de fer les reunions en aquell local per mi entranyable, ens tocava atendre el telèfon i les visites de moltes persones que venien a fer gestions o a demanar informació, no sempre de la Federació d’Ensenyament, a voltes sobre altres sindicats o federacions, els companys de Parcs i Jardins ens ajudaven sovint amb aquesta feina.

Entre d’altres anècdotes, car s’hi van produir vàries durant el temps que ens van reunir en aquell local, hi ha d’una que em fa fer especial gràcia. Si ben és cert que hi havia un clima de col•laboració sovint amb els sindicats de CCOO i CGT, moltes vegades els acusàvem de ser sindicats que tenen la mà fluixa a l’hora de signar convenis i acords amb les empreses i el govern i de ser poc autònoms i independents a causa que reben subvencions estatals i per la manera d’imposar la seva supremacia en quant a la representació dels treballadors a l’hora de debatre o consensuar postures conjuntes en qualsevol lluita que s’hagués d’emprendre contra les institucions públiques o les empreses, etc., i evidentment perquè generalment es negaven a promoure assemblees de treballadors abans de signar cap acord o prendre una postura determinada que els afectava o simplement per a convocar una vaga o una manifestació.

A qui no conegui l’edifici dels antics sindicats verticals que ara ocupen CCOO, UGT i CGT, us diré que és un edifici de deu plantes i una cúpula rodona que ocupa el secretariat de la CGT a la part alta de l’edifici, qui el conegui millor que jo podrà rectificar-me, si és el cas. S’hi troba al núm. 16-18 de la Via Laietana de Barcelona. Les sis primeres plantes, les ocupa CCOO, dues la UGT, la 7è i la 8a. i dues més la CGT, la 9a. i la 10a. i a la cantonada hi ha una immobiliària de CCOO si mal no recordo; haig de confessar que fa molt temps que no hi vaig. A l’entrada principal hi ha un porter, a l’esquerra del vestíbul d’entrada de la CGT, afiliat al sindicat, a la dreta un guàrdia de seguretat de la UGT, no sé si afiliat o no al sindicat. En tot cas, hi ha companys que poden aclarir-ho millor que jo. Al núm. 18 el gran sindicat de CCOO disposa de la seva pròpia entrada, la qual sincerament desconec.

Haig de dir-vos que CCOO i UGT s’hi comuniquen per una escala interior de l’edifici que està vigilada per un guàrdia de seguretat de CCOO (CGT no utilitza guàrdies de seguretat i menys pertanyents a empreses privades com ho són tots els guàrdies de seguretat que jo sàpiga) que permet l’entrada de la gent de CCOO quan vénen a la CGT per a qualsevol assumpte però que nega el pas dels afiliats de la CGT quan han de desplaçar-se a CCOO, la qual cosa obliga a haver de baixar les nou plantes, sortir al carrer, desplaçar-se fins el núm. 18 i desprès pujar al pis corresponent de CCOO. Coses de l’alta política.

La qüestió central que ens porta a fer aquest post, és que un dia va aparèixer a la sala de la Federació d’Ensenyament de la CGT un home gran, no sabria dir-vos la seva edat però sinó jubilat, ben a prop de la seva jubilació, encara que m’imagino que no era jubilat perquè estava duent a terme o volia portar a terme alguna acció judicial o informar-se’n sobre alguna acció judicial suposadament per un tema laboral. L’anècdota se centra en que aquest senyor venia molt indignat de CCOO i volia parlar amb nosaltres i afiliar-se a la CGT. Ens va comentar quelcom semblant a: “Porto tota la meva vida afiliat a CCOO i desprès de tants anys m’adono que el que estava fent realment era pagar una quota a una empresa privada”. Aquest pensament seu va sorgir desprès d’un intent de visita a un dels advocats de CCOO.

Resulta que el senyor en qüestió estava esperant que un advocat de CCOO l’atengués, però com que portava acumulació de visites, quan va sortir de la darrera, li va dir al senyor: “Perdoni, però se m’ha fet tard i haig d’anar a dinar i desprès torno, si no li sap greu venir desprès”, i acte seguit l’advocat agafa les seves pertinences, treu una tarja i fitxa la sortida per a anar a dinar. Aquest acte que l’advocat havia de fitxar quan entrava i sortia de la feina li va provocar aquesta sensació d’haver estat mantenint durant anys una empresa privada que tenia treballadors que havien de fitxar a la feina.

Bé, no sabria dir-vos gran cosa més de l’assumpte i no vaig fer cap seguiment del cas. De fet jo era nou com a delegat sindical i desprès que van disposar del nostre local a la Universitat de Barcelona, crec no haver tornat mai més a l’edifici central de la CGT de Catalunya.

Només us deixo aquesta anècdota per a la reflexió i pels comentaris que vulgueu fer sobre el tema, si us ve de gust, naturalment.

[@more@]

Comentaris tancats a Del com i perquè un senyor s’hi passa de CCOO a CGT

* Nova vacuna

Tal vegada el desig de sentir-nos déus –poder atorgar i treure la vida-, destruir i delectar-nos amb el sofriment dels altres, provingui de manera innata en l’ésser humà. Però, evidentment, ens dotem d’un sistema de valors que pot produir-nos horror davant tals fets de “manera gairebé instintiva”. Però és fàcil observar com triomfen les “pel·lícules d’acció” nord-americanes, i el plaer morbós que produïx veure escenes de violacions i atrocitats múltiples en l’espectador. Els cineastes ho saben, els productors de telediaris televisius ho saben… les imatges que més triomfen són les més sagnants (reportatges del 11 M a Madrid, etc.).

La “festa nacional” de l’estat espanyol és una mostra vergonyosa de com l’ésser humà pot delectar-se amb el sofriment d’un animal, atès que delectar-se amb el sofriment d’una persona és “quasi” “políticament incorrecte”.

Però bé, el meu amic Garrofaire n’ha trobat un antivirus i ho va proposar fa diversos dies en el seu blog. Aquest antivirus no l’ha creat ell perquè no és metge, però l’ha fet arribar a través de la seva pàgina i jo vull transmetre’l també a través de la meva amb la bona intenció que pugui arribar a una major part de la població i que la vacuna pugui estendre’s més ràpidament i amb major efectivitat.

Us convido a vacunar-vos contra el virus de la “festa nacional” si ja no esteu vacunats contra ell, i si ho esteu us en pot servir com a dosi de record:

MATAR POR DIVERSIÓN (arxiu pdf)

***Imatge/fotografia[@more@]

2s comentaris

* Aquell estiu del 92…


Corrien els temps a l’any 92. Era Cali, Santiago de Cali, Colòmbia. Agost. Calor, color, exuberància, magia. Érem tots dos, tan sols tu i jo. Era poesía, era una cançó…

Fotografia:
Jordi Gomara. El gato del río. Santiago de Cali, Colombia.Estiu de 2006


Enllaços relacionats:

[@more@]

Comentaris tancats a * Aquell estiu del 92…

* ‘déu ens ofega però no ens estreny’

Quan els EUA van començar els atacs contra l’Iraq, tothom vam sortir als carrers a protestar-ne massivament. Era un esdeveniment nou i molt sonor en els darrers anys. Feia dècades que no s’hi donava un cop d’efecte tan sorollòs perpetrat pels “capos” de les nostres democràcies modernes, occidentals, lliberals, del nostre exemplar “Estat del Benestar”.

En aquell moment vam fer mostra de valentía i gran força contra les persones que suposadament “governen en democràcia” però que actuen de forma arbitrària, tal com queda demostrat dia rera dia. Tanmateix el sr. Bush tornà a sortir guanyador a les eleccions i amb molts més vots que la primera vegada que s’hi va presentar.

Hi vam gastar moltes energies llavors i la nostra veu no va ser escoltada. Al cap i a la fi, el canvi de govern a l’estat espanyol va anar precedit d’un esdeveniment desagradable i una manipulació informativa del govern anterior del PP. Si no haguès passat tot allò que va passar, molt probablement el nostre president estatal actual seria el sr. Rajoy i no el sr. Zapatero.

Si les tropes espanyoles van ser retirades de l’estat iraquià va ser pressumiblement per una promesa electoral del actual president del govern espanyol (el qual no compleix sempre les seves promeses electorals, com bé coneixem ja tots), i perquè evidentment aquesta promesa electoral era una estratègia per a aconseguir vots, com també ho era la promesa “d’aprovar l’estatut que sortís del parlament català”, però bé com els catalans som menys i a sobre la meitat n’era indiferent, no calia pas acomplir totes les promeses electorals.

Bé, la qüestíó és que ara ens trobem amb nous atacs brutals contra interessos àrabs per part de l’aliat d’EUA i la Plataforma contra la Guerra torna a convocar-nos a manifestacions i altres activitats diverses, però com que ja n’estem vacunats, ara ens preocupa més pensar en com puja el gasoli, com puja l’habitatge, els lloguers, els aliments, com ens estrangulen a la feina, com puja l’IPC respecte al sou, etc.

O no és cert? O serà que també n’estem vacunats? O serà que el nostre sistema funciona de tal manera que la primera vegada que els nostres “capos” s’hi passen una mica ens escandalitzem, però ja que “dios ahoga pero no aprieta o aprieta poco a poco” ens hi anem adaptant de mica en mica als nous dictadors de “traje y corbata” i parlament democràtic, i els tornem a votar una vegada rera l’altra i que hi vagin fent que nosaltres ja n’hi tenim prou de problemes, i d’altres preocupacions d’índole més personal?

[@more@]

2s comentaris

* A prop de setembre, lluny de Colòmbia

SETEMBRE DEL 92

L’agost és una illa
que viu la seva història entre dues solituds.
Per a arribar-hi n’és precís travessar una mar,
un oceà de desemparaments,
agafar un avió que el limita en ambdós sentits.

Juliol té un regust a mort, a desesperació…
però també a esperança;
li cal tan sols una petita embranzida.
Però setembre m’hi sorprèn ja mancat de forces,
amb un plorar resignat, mut, sense llàgrimes,
i sense voluntat de viure o morir
una mort lenta, agonitzant i impotent,
…sense límits.
T’hi porta vers una bojor gradual, però persistent,
que a poc a poc t’hi envolta
i t’empeny vers una malaltia progressiva
que comença en allò mental per a envair tot el cos.
Ja les mans se m’enravenen i fan impossible l’escriptura,
i ella
hi roman lluny, despietadament lluny,
brutalment separada de mi,
amb una llunyania sens compassió
que em va anihilant, cèl·lula a cèl·lula,
fins a arribar al cor que, de sobte,
sembla que vulgui deixar-me a la meva sort.

Déu sap que la meva fidelitat va més enllà d’allò que és humà.
Resto fidel a aquesta idea real que precisa fer-se somni
per poder-se materialitzar i embolcar-nos dins el seu terbolí,
més enllà d’allò que esdevé diví que no és res més que allò humà.

Però setembre és un mes esmunyedís,
quasi volent no pots atrapar-lo.
Fuig de les teves mans
de la mateixa manera que volies escapar de les seves.
I, quan te n’adones, s’ha esvaït.
I, tot d’un plegat, ella apareix.
De mica en mica, la seva presència comença a sentir-se
des del final del passadís.
De més enllà d’on la ciutat hi comença.
D’entre els carrers més remots.
Hi veus, hi notes, pressentint la seva figura
avançant lentament a través de la boira…
de la llum…
de la foscor…

De primer endevines la seva ombra apropant-s’hi
des de l’altre extrem,
fins que el seu cos s’hi fa present
i sents el seu alè al teu darrere.

…Fins que sento la seva respiració a prop de la meva boca…

I llavors ja no puc fer més altra cosa
que abraçar-la fins trencar els meus braços,
com si aquesta primera abraçada de finals de setembre
fos l’última d’un estiu que s’hi acomiada.
Car a partir d’ara…
ella serà jo, i jo ella, de tal manera
que abraçar-se un mateix pogués semblar massa estúpid.

Jordi Gomara, Vallromanes 26 d’agost de 2006
Adaptació al català del poema Septiembre del 92, escrit entre el 18 i 25 de setembre de 1992
Poemari: Verano del 92

Fotografia: Jordi Gomara, Santiago de Cali, juliol de 2006

[@more@]

1 comentari

* Si no m’hi trobeu

Si no m’hi trobeu, busqueu-me AQUÍ

[@more@]

1 comentari